CANTA D'A ROSA DE PAPER

CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER Ella tenia una rosa, una rosa de paper, d'un paper vell de diari, d'un diari groc del temps. Ella volia una rosa, i un dia se la va fer. Ella tenia una rosa, una rosa de paper. Passaren hivern i estiu, la primavera també, també passà la tardor, dies de pluja i de vent. I ella tenia la rosa, una rosa de paper. Va morir qualsevol dia i l'enterraren després. Però al carrer on vivia, però en el poble on visqué, les mans del poble es passaven una rosa de paper. I circulava la rosa, però molt secretament. I de mà en mà s'hi passaven una rosa de paper. El poble creia altra volta i ningú no va saber què tenia aquella rosa, una rosa de paper. Fins que un dia d'aquells dies va manar l'ajuntament que fos cremada la rosa, perquè allò no estava bé. Varen regirar les cases: la rosa no aparegué. Va haver interrogatoris; ningú no en sabia res. Però, com una consigna, circula secretament de mà en mà, per tot el poble, una rosa de paper.

CANTA D'A ROSA DE PAPER Ella teneba una rosa una rosa de paper de paper amarillenco d'un diario sostronau Ella quereba una rosa, e un dia la se va fer. Ella teneba una rosa,  una rosa de paper. Pasó l'hibierno e l'estiu la primavera tamién, tamién l'agüerro pasó días de plevia e d'airaz. Y ella teneba la rosa, una rosa de paper. Se morió cualsiquier día e la enterroron dimpués. A la carrera aón viviba, en o lugar aón vivió, las mans d'a chen se pasaban una rosa de paper. E cerculaba la rosa, pero muit secretament E de man en man pasaba una rosa de paper. La chent tornó a creyer e denguno no sapió qué teneba aquella rosa, una rosa de paper. Dica que un día d'aquels lo Concello va mandar  que estase cremata la rosa perquè d'ixo ya en eba prou. Van esforicar las casas: la rosa no amanixió. I habió interrogatorios; denguno en sapeba ni pon. Pero, como una consignia, cercula secretament de man en man, per o lugar, una rosa de paper.

ALARMA A TOT METER

Encara que no nos choca,

fastio nos fa gerreyar.

maguer que no estamos violentos,

guerra nos han declarau.

Puestar ye plegata l'hora

d'empecipiar a parar

totas las nuestras armas,

tot lo nuestro arsenal.

Esgrimamos lo nuestro esmo,

carguemos lo nuestro pensar,

esmolemos las parablas,

carguemos lo nuestro sentir.

Paremos ramos de flors,

manullos de buenas razons.

E faigamos que cerculen

milentas rosas de paper.

No en tenemos d'atras, d'armas; 

ni nos cal grans artularios,

no nos cal su que enfilar

las parablas e mazadas.

E teixir con intinción

los tientos e las mosicas,

los gustos e las colors,

e anque sigan de paper,

d'as rosas, buenas olors.

Josep-Lluís Carbó- Bombolón Carboner

Zaragoza - Bombolona Naval